El Convent de la Trinitat és un espai conventual hereu del Segle d’Or valencià. Un d’aquells oasis on va florir la vida al marge, l’espiritualitat a flor de pell. Porta amb porta -més aviat, pati amb pati- La Trini és una de les galeries més recents de la ciutat.

Exemplifica una manera d’entendre els espais artístics com una sort de diàleg amb la història. Començant per la pròpia. Encara que de les parets de la Trini pengen obres que representen els vents recents, tot el model de la galeria retrotrau a aqueixa possibilitat bella de combinar la memòria i fer-la perenne. Just ací, en el segle XIX, esperaven els ciutadans extramurs al fet que les portes de les muralles obriren. Ho feien a la llum de la lluna de València, una expressió que va nàixer just fruit d’aquesta espera. O, almenys, això avança la llegenda urbana.

Encara que més recents, les portes d’aquest edifici tractat com un fòssil es van reobrir fa prop de 20 anys quan l’arquitecte Francisco Reyes Medina va decidir fer d’aquest complex un dels reptes de la seua vida. Tal que un curador de pells, va despullar la cuirassa original i es va dedicar a potenciar l’ànima adormida entre els segles. Va disposar oficines, el seu propi habitatge -on el temps es compta amb centenes d’anys- i, finalment, en els últims mesos, la galeria.

L’espai expositiu de la Trini és fruit de l’impuls artístic de Lluis Salvador, un dels agitadors habituals de la ciutat. En el vestíbul de l’edifici pot descobrir-se, també, una intervenció única de l’artista contemporània Carmen Calvo, manifestant la brusquedat del canvi d’espai entre la vida exterior i la vida en convent.

La Trini
La Trini